Hi havia una vegada, en un poble molt lluny... molt lluny d'aquí a l'altra banda del món és on... viuen contents els barrufets...
Ai! Que m'equivoca d'història!Doncs això; en aquest poble hi vivia una bordegassa anomenada Blanca-Neus. La titi vivia amb set nans, tots ells eren col·legues de la facultat.I cada diumenge es fotien unes festes que t'hi cagues.Tots eren feliços i menjaven quilos i quilos d'anissos!
Però un dia, un dels nans va portar una noia que, com totes des del seu pobles, s'anomenava Vinyet... i ja sabu la dita: "De fora vingueren i de casa ens tragueren"; i així és com succeí.Les festes ja no eren el mateix: En comptes de galetes menjaven "grissines", i en comptes de vi ranci bevien malvasia!!!
La gent ja no cantava amb alegria i cada cop les festes eren més soses... tot era un infern!!!
Per altra banda, a part del nan que va portar a la Vinyi, anomenat "Met", hi havia els altres sis nans: En "Chis", en "Gus", en "Pter", en "Nel", en "Quimet" i en "Kdi".Tots ells estaven molt tristos perquè veien tot el dia plorar la Blanca-Neus, però no podien fer-hi res... "i colorÍ colorà, aquest cuentu s'acabà!".
QUE CARAI! Aquesta història encara no ha acabat! El que sigui un final feliç per a la Blanca-Neus i els set nans depèn de tu!... i...VISCA EL BULL DE TONYINA, L'ALL CREMAT I EL XATÓ, QUE PER MOLT QUE DIGUIN SEMPRE SERÀ NOSTRE!!!
... i recorda un lema important: BEBE Y LUCHA!
El Racó Ruk van ser un sèrie d'articles publicats a La Nostra, del 1999 al 2001, amb la intenció de parodiar situacions que es donaven en la societat vilanovina i catalana.Amb un to irònic i certes vegades immoral (raó per la qual la majoria d'articles eren censurats) parlaven sobre situacions quotidianes que, moltes vegades, no ens parem a pensar.
2000-11-29
2000-06-29
Pollades... (no malpenseu!)
Bona cera! Sóc un poll... sí home, un d'aquell animaloni diminuti e catxundillus, què us he d'explicato? De ben seguri que algun copo uno de mio diminuti germani s'ha instalato temporalmenti sobre la vostra testa, i us ha fet rascare com aquell qui te una butlleti de la LOtto Ràpid.
El mio nom, pel qui no em coneixeu, es Pietro Saltarini, membre de la coneguda famiola de polls trapecistes Famiola Saltarini...Vaig nasquere en el si d'aquesta famiola humile que de mica en mica es va fere un lloc en el mundi de l'espectacle. Vam estari treballanti en els millors circs d'il mondo. Feiem bolos per tutto arreu: Miami, Las Vegas, Madriz, Frankfurt (o Bratswurg, ara no recordo), Villarriba, Yiki de Val, San Ypli, Villahermosa del Conejo Sucio, Santa Rita (lo que se da no se quita), i tantis altris poblachione mondialmente conegudes.
Perdonu il mio accenti italiani, però es que il mio padrino era il Al Capolli, il famosi comerchiante di champú anti ladillis.Diti eto, continuare...Il nostro espectaculo era molto aprechiati per tutto la xeografia terrestri i parti del estrangero... Pero una notte, il espectacli se n'anare a tomari per saqui!Intri il firbori de l'aplauso d'il publico, la miola famiola morire chafati per un bruto (e puto cabrone) espectadori e entusiasti picaro di mas...
Com que estic fins els nassos de parlar aquest híbrid de Català, Bielorús, Suagili i Italià, seguiré la meva explicació en el nostre estimat idioma:Per on anàvem? Ah, si! Tots van morir menys jo, que no havia actuat a causa d'una diarrea galopant. En resum: jo, un pobre poll adolescent, vaig anar a parar a l'atur. No vaig tenir més remei que fer les maletes i embarcar en el primer gos que vaig trobar...
Però la sort no em va abandonar del tot!Aquell gos era d'una okupa anomenada Ruth Rasta... I com tot bon okupa tenia un Audi TT i una empresa petrolera anomenada "Cep Sa", que estava ubicada al Penedès...En canvi noi, anava bruta com una guilla!El seu cap ple de rastes era un paradís per a polls, paparres, gremlins, critters... i algun que altre Tiranosaurus Rex.Així doncs, la primera nit que vaig poder, vaig saltar de l'impecable gos.net al cap ple de rastes.com.Allò era una festa! Hi havia moltes polles(*) per triar, i totes molt simpàtiques elles!Al cap de tres dies vaig conèixer la noia poll de la meva vida, i vaig exclamar: "No lloreis!!!"... Ens vam casar i refundarem la Famiola Saltarini...
I varem fer justo!Al capo d'un mes, la molto borratxina Ruth Rasta si rapari al zero!Tutto poblacione morire in nefasto escabetxini... pobres patrioti!La miola famiola fuimi anare a parare a l'istacione di metro di Barcelona. Allí realitzari salto mortale e nosotri forrari tutto... qüesto quanta pasta!Amb el dinero formari il "Sirco di Da Vinci" in honore a un mio antepassati... e forrare tutto tutto!!!Molto tutto pasta.. e anarem a visquere a Marbella, in el lomo d'il caballo Imperioso, e fuimo feliche e comime fitoplancton e calamars a la romana con moncheta tendri... qüesto fine paladari il mio!
E cuando arribo a casa, capuchino delichioso!E veto aqui un chucho, veto aqui un cato; la mia formidable historia s'acabato!
El Racó Ruk van ser un sèrie d'articles publicats a La Nostra, del 1999 al 2001, amb la intenció de parodiar situacions que es donaven en la societat vilanovina i catalana.Amb un to irònic i certes vegades immoral (raó per la qual la majoria d'articles eren censurats) parlaven sobre situacions quotidianes que, moltes vegades, no ens parem a pensar.
El mio nom, pel qui no em coneixeu, es Pietro Saltarini, membre de la coneguda famiola de polls trapecistes Famiola Saltarini...Vaig nasquere en el si d'aquesta famiola humile que de mica en mica es va fere un lloc en el mundi de l'espectacle. Vam estari treballanti en els millors circs d'il mondo. Feiem bolos per tutto arreu: Miami, Las Vegas, Madriz, Frankfurt (o Bratswurg, ara no recordo), Villarriba, Yiki de Val, San Ypli, Villahermosa del Conejo Sucio, Santa Rita (lo que se da no se quita), i tantis altris poblachione mondialmente conegudes.
Perdonu il mio accenti italiani, però es que il mio padrino era il Al Capolli, il famosi comerchiante di champú anti ladillis.Diti eto, continuare...Il nostro espectaculo era molto aprechiati per tutto la xeografia terrestri i parti del estrangero... Pero una notte, il espectacli se n'anare a tomari per saqui!Intri il firbori de l'aplauso d'il publico, la miola famiola morire chafati per un bruto (e puto cabrone) espectadori e entusiasti picaro di mas...
Com que estic fins els nassos de parlar aquest híbrid de Català, Bielorús, Suagili i Italià, seguiré la meva explicació en el nostre estimat idioma:Per on anàvem? Ah, si! Tots van morir menys jo, que no havia actuat a causa d'una diarrea galopant. En resum: jo, un pobre poll adolescent, vaig anar a parar a l'atur. No vaig tenir més remei que fer les maletes i embarcar en el primer gos que vaig trobar...
Però la sort no em va abandonar del tot!Aquell gos era d'una okupa anomenada Ruth Rasta... I com tot bon okupa tenia un Audi TT i una empresa petrolera anomenada "Cep Sa", que estava ubicada al Penedès...En canvi noi, anava bruta com una guilla!El seu cap ple de rastes era un paradís per a polls, paparres, gremlins, critters... i algun que altre Tiranosaurus Rex.Així doncs, la primera nit que vaig poder, vaig saltar de l'impecable gos.net al cap ple de rastes.com.Allò era una festa! Hi havia moltes polles(*) per triar, i totes molt simpàtiques elles!Al cap de tres dies vaig conèixer la noia poll de la meva vida, i vaig exclamar: "No lloreis!!!"... Ens vam casar i refundarem la Famiola Saltarini...
I varem fer justo!Al capo d'un mes, la molto borratxina Ruth Rasta si rapari al zero!Tutto poblacione morire in nefasto escabetxini... pobres patrioti!La miola famiola fuimi anare a parare a l'istacione di metro di Barcelona. Allí realitzari salto mortale e nosotri forrari tutto... qüesto quanta pasta!Amb el dinero formari il "Sirco di Da Vinci" in honore a un mio antepassati... e forrare tutto tutto!!!Molto tutto pasta.. e anarem a visquere a Marbella, in el lomo d'il caballo Imperioso, e fuimo feliche e comime fitoplancton e calamars a la romana con moncheta tendri... qüesto fine paladari il mio!
E cuando arribo a casa, capuchino delichioso!E veto aqui un chucho, veto aqui un cato; la mia formidable historia s'acabato!
El Racó Ruk van ser un sèrie d'articles publicats a La Nostra, del 1999 al 2001, amb la intenció de parodiar situacions que es donaven en la societat vilanovina i catalana.Amb un to irònic i certes vegades immoral (raó per la qual la majoria d'articles eren censurats) parlaven sobre situacions quotidianes que, moltes vegades, no ens parem a pensar.
2000-03-29
Història d'en Ricard Garriga Garrofa
Déu vos guard! Em dic Ricard Garriga Garrofa, i que consti que no sóc rus! Visc a Lliçà de Vall, també anomenat per prestigioses periodistes del nostre país agermanat, Yiky de Val. Tinc 22 anys i en fa set, que a part de fer de pagès, practico el vell ofici de ferrar pollastres.Sé que aquest ofici no és massa conegut, però és que les gallines del poble tenien enveja dels cavalls.
Un dia em vaig llevar i em vaig dir: "Mosso, t'has d'aparellar!"Vaig notar que cada dia la inquietud era més gran, i les ovelles em miraven amb mala cara... m'estava fent gran.Per buscar parella me'n vaig anar a ciutat... concretament vaig anar a petar al barri de Sarrià, en una caseta llogada amb els meus estalvis.
Allí de seguida em vaig fer amb un mosso anomenat Ricardito Benfill, i de seguida em va donar consell de com anar vestit. Em vaig canviar la faixa, els esclops i els pantalons de pana plens de fems, per unes sabates Martinelli, uns pantalons Armani i una camisa amb una sargantana dibuixada. També em va fer tallar les ungles, els cabells, afaitar-me i, tins i tot, rentar-me les dents... (no sabia que en tenia tantes i eren de color blanc...). Quins costums més estrambòtics!Quan li vaig dir que estava descol·locat em va fer ensumar una mena de sucre glassé, d'aquest tan finet... Aleshores vaig esternudar i em va escridassar... encara no sé per què, suposo que el vaig esquitxar...
Aquell mateix dia li vaig demanar consell de com trobar una bona bordegassa, que sabés munyir bé... tu ja m'entens, eh?Quan ja e disposava a dormir, em va fer arreglar i em va dutxar amb "eau de toilette" (aigua de lavabo, quina marranada!). I em va dir que aniriem a l'Opera...
Com han canviat les òperes! Allò semblava una discotca!La gent em mirava malament... després ho vaig entendre, no m'havia tret la barretina.Quan vaig ser a dins, un munt de noies amb bots de pescar al riu, una cosa que semblava més aviat una faixa que una faldilla jerseis de la germana petita i tota la cara empastifada, es van acostar a mi convidant-me a una copa... com si jo no tingués peles!De sobte, tot bavejant, una d'elles em va tocar el cul! Seguidament li vaig clavar una bufa, creient-me que em volia robar la cartera la molt lladregota! El meu amic em va explicar que això ho havia fet perquè era un noi molt eixerit i fornit... em va dir que era la meva oportunitat... però jo no sabia què fer!
Em vaig acostar a una noia i li vaig preguntar:- Com tens els melons? (referint-me a la collita, es clar!)i la molt marrana em va acostar el meu cap a la seva pitrera! Vaig marxar esfereït!...Vaig acostar-me a una altra mossa i li vaig parlar de manera que no es podia prestar a confusió:- Aquest any m'han crescut molt bé els pebrots...Sense dir-me res em va clavar una plantufada i va marxar...Amb resignació vaig fer un tercer intent... aquest cop em vaig acostar a una noia tota estranya, amb la nou del coll molt sortida i uns pèls sospitosos que li sortien de la pitrera... però al preguntar-li el seu nom em digué:- Ramon!
Tot espantat vaig sortir d'aquell cau de perdició. vaig agafar el meu "·amotu" i vaig decidir tornar al camp i buscar sort amb alguna pubilla de la contrada; que tot i no depilar-se les aixelles i fer pudor a all, saben pelar més bé els calçots!
El Racó Ruk van ser un sèrie d'articles publicats a La Nostra, del 1999 al 2001, amb la intenció de parodiar situacions que es donaven en la societat vilanovina i catalana.Amb un to irònic i certes vegades immoral (raó per la qual la majoria d'articles eren censurats) parlaven sobre situacions quotidianes que, moltes vegades, no ens parem a pensar.
Un dia em vaig llevar i em vaig dir: "Mosso, t'has d'aparellar!"Vaig notar que cada dia la inquietud era més gran, i les ovelles em miraven amb mala cara... m'estava fent gran.Per buscar parella me'n vaig anar a ciutat... concretament vaig anar a petar al barri de Sarrià, en una caseta llogada amb els meus estalvis.
Allí de seguida em vaig fer amb un mosso anomenat Ricardito Benfill, i de seguida em va donar consell de com anar vestit. Em vaig canviar la faixa, els esclops i els pantalons de pana plens de fems, per unes sabates Martinelli, uns pantalons Armani i una camisa amb una sargantana dibuixada. També em va fer tallar les ungles, els cabells, afaitar-me i, tins i tot, rentar-me les dents... (no sabia que en tenia tantes i eren de color blanc...). Quins costums més estrambòtics!Quan li vaig dir que estava descol·locat em va fer ensumar una mena de sucre glassé, d'aquest tan finet... Aleshores vaig esternudar i em va escridassar... encara no sé per què, suposo que el vaig esquitxar...
Aquell mateix dia li vaig demanar consell de com trobar una bona bordegassa, que sabés munyir bé... tu ja m'entens, eh?Quan ja e disposava a dormir, em va fer arreglar i em va dutxar amb "eau de toilette" (aigua de lavabo, quina marranada!). I em va dir que aniriem a l'Opera...
Com han canviat les òperes! Allò semblava una discotca!La gent em mirava malament... després ho vaig entendre, no m'havia tret la barretina.Quan vaig ser a dins, un munt de noies amb bots de pescar al riu, una cosa que semblava més aviat una faixa que una faldilla jerseis de la germana petita i tota la cara empastifada, es van acostar a mi convidant-me a una copa... com si jo no tingués peles!De sobte, tot bavejant, una d'elles em va tocar el cul! Seguidament li vaig clavar una bufa, creient-me que em volia robar la cartera la molt lladregota! El meu amic em va explicar que això ho havia fet perquè era un noi molt eixerit i fornit... em va dir que era la meva oportunitat... però jo no sabia què fer!
Em vaig acostar a una noia i li vaig preguntar:- Com tens els melons? (referint-me a la collita, es clar!)i la molt marrana em va acostar el meu cap a la seva pitrera! Vaig marxar esfereït!...Vaig acostar-me a una altra mossa i li vaig parlar de manera que no es podia prestar a confusió:- Aquest any m'han crescut molt bé els pebrots...Sense dir-me res em va clavar una plantufada i va marxar...Amb resignació vaig fer un tercer intent... aquest cop em vaig acostar a una noia tota estranya, amb la nou del coll molt sortida i uns pèls sospitosos que li sortien de la pitrera... però al preguntar-li el seu nom em digué:- Ramon!
Tot espantat vaig sortir d'aquell cau de perdició. vaig agafar el meu "·amotu" i vaig decidir tornar al camp i buscar sort amb alguna pubilla de la contrada; que tot i no depilar-se les aixelles i fer pudor a all, saben pelar més bé els calçots!
El Racó Ruk van ser un sèrie d'articles publicats a La Nostra, del 1999 al 2001, amb la intenció de parodiar situacions que es donaven en la societat vilanovina i catalana.Amb un to irònic i certes vegades immoral (raó per la qual la majoria d'articles eren censurats) parlaven sobre situacions quotidianes que, moltes vegades, no ens parem a pensar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)