Déu vos guard! Em dic Ricard Garriga Garrofa, i que consti que no sóc rus! Visc a Lliçà de Vall, també anomenat per prestigioses periodistes del nostre país agermanat, Yiky de Val. Tinc 22 anys i en fa set, que a part de fer de pagès, practico el vell ofici de ferrar pollastres.Sé que aquest ofici no és massa conegut, però és que les gallines del poble tenien enveja dels cavalls.
Un dia em vaig llevar i em vaig dir: "Mosso, t'has d'aparellar!"Vaig notar que cada dia la inquietud era més gran, i les ovelles em miraven amb mala cara... m'estava fent gran.Per buscar parella me'n vaig anar a ciutat... concretament vaig anar a petar al barri de Sarrià, en una caseta llogada amb els meus estalvis.
Allí de seguida em vaig fer amb un mosso anomenat Ricardito Benfill, i de seguida em va donar consell de com anar vestit. Em vaig canviar la faixa, els esclops i els pantalons de pana plens de fems, per unes sabates Martinelli, uns pantalons Armani i una camisa amb una sargantana dibuixada. També em va fer tallar les ungles, els cabells, afaitar-me i, tins i tot, rentar-me les dents... (no sabia que en tenia tantes i eren de color blanc...). Quins costums més estrambòtics!Quan li vaig dir que estava descol·locat em va fer ensumar una mena de sucre glassé, d'aquest tan finet... Aleshores vaig esternudar i em va escridassar... encara no sé per què, suposo que el vaig esquitxar...
Aquell mateix dia li vaig demanar consell de com trobar una bona bordegassa, que sabés munyir bé... tu ja m'entens, eh?Quan ja e disposava a dormir, em va fer arreglar i em va dutxar amb "eau de toilette" (aigua de lavabo, quina marranada!). I em va dir que aniriem a l'Opera...
Com han canviat les òperes! Allò semblava una discotca!La gent em mirava malament... després ho vaig entendre, no m'havia tret la barretina.Quan vaig ser a dins, un munt de noies amb bots de pescar al riu, una cosa que semblava més aviat una faixa que una faldilla jerseis de la germana petita i tota la cara empastifada, es van acostar a mi convidant-me a una copa... com si jo no tingués peles!De sobte, tot bavejant, una d'elles em va tocar el cul! Seguidament li vaig clavar una bufa, creient-me que em volia robar la cartera la molt lladregota! El meu amic em va explicar que això ho havia fet perquè era un noi molt eixerit i fornit... em va dir que era la meva oportunitat... però jo no sabia què fer!
Em vaig acostar a una noia i li vaig preguntar:- Com tens els melons? (referint-me a la collita, es clar!)i la molt marrana em va acostar el meu cap a la seva pitrera! Vaig marxar esfereït!...Vaig acostar-me a una altra mossa i li vaig parlar de manera que no es podia prestar a confusió:- Aquest any m'han crescut molt bé els pebrots...Sense dir-me res em va clavar una plantufada i va marxar...Amb resignació vaig fer un tercer intent... aquest cop em vaig acostar a una noia tota estranya, amb la nou del coll molt sortida i uns pèls sospitosos que li sortien de la pitrera... però al preguntar-li el seu nom em digué:- Ramon!
Tot espantat vaig sortir d'aquell cau de perdició. vaig agafar el meu "·amotu" i vaig decidir tornar al camp i buscar sort amb alguna pubilla de la contrada; que tot i no depilar-se les aixelles i fer pudor a all, saben pelar més bé els calçots!
El Racó Ruk van ser un sèrie d'articles publicats a La Nostra, del 1999 al 2001, amb la intenció de parodiar situacions que es donaven en la societat vilanovina i catalana.Amb un to irònic i certes vegades immoral (raó per la qual la majoria d'articles eren censurats) parlaven sobre situacions quotidianes que, moltes vegades, no ens parem a pensar.
2000-03-29
Subscriure's a:
Missatges (Atom)